Arròs covat

No tot m'acaba de quadrar. El disseny gràfic em queda una mica lluny. Estic una mica fart que últimament tothom tingui trenta anys. O que el públic preferent de gairebé tot tingui aquesta edat. Però el que té de risc, de ganes de trencar algunes normes... Només per això val la pena. Els dibuixos mal fets de Juanjo Sáez (gran El Arte) poden recordar una mica el gran Dr Katz, però aqui la realitat es transforma més, gira. Els objectes canvien de forma segons convingui. La temàtica: perdedors, molt adequada pel moment. I per últim, cal destacar que el format, 10 minuts, majoritàriament per internet etc.

Esperem que sigui la primera pedra

Treme

Bé, fulminada la 1a temporada de Treme, la serie sobre Nova Orleans tornant a ser Nova Orleans després del Katrina i la incompetència de les diferents institucions a l'hora de prevenir el desastre i de donat el cas, gestionar-lo.

El germà desaparegut per un caprici policial, el professor universitari que estima la ciutat més enllà del raonable, i els músics, els indis (no indies no, indis, amb plomes) el mardi gras, i que no hi ha res que funcioni. I aixecar-se cada dia com a acte mig heroic.

Què hi trobareu a Treme?. Molta música. Abundants cameos de músics locals i universals. Després de cada capítol convé mirar els títols de credit i veure qui era aquell paio que cantava tant bé. Exemples: Elvis Costello, o Steve Earle en la categoria de "prou coneguts" i gent com John Boutté, a qui he conegut aquests dies.

Coses que m'han emocionat: La història amb el trombó del gran Antoine Batiste (enorme, enorme, enorme Wendell Pierce, Bunk a The Wire), la lluita pacífica del "Big Chief" (el gran Clark Peterson, a.k.a Lester Freamon) i sobre tot un instant a l'últim capítol: Steve Earle amb una guitarra on s'hi pot llegir This Machine Floats mentre fa que composa això.

This Machine Floats.