miércoles, 24 de noviembre de 2010

Arcade Fire



És divertit veure com ara la premsa musical ja raja sense embuts d'Arcade Fire. Que si ultraèpics, que si impostors, que si els nous U2 (en el sentit pejoratiu) etc.
La premsa musical té un problema: intenten crear un ídol de masses: això el 99% de vegades no te cap conseqüència, mentre creuen que és seu el defensen de qualsevol crítica, comentari o no adhesió. Quan es fran grans, el clàssic ja no és el que era, etc.

És natural que la gent s'inventi una mena de sentiment de pertenença quan creuen que han descobert alguna cosa. Les llàgrimes d'emoció de molta gent, recordant com estaven sols quan aquells paios mal afaitats van debutar a la sala X.

No és tan natural veure com es van repartint medalles de indie, no indie, ex indie o no se que, com si aquesta etiqueta tingués algun valor. Com el cinema europeu la gastronomia francesa o la puntualitat suïssa.

Serveixi d'exemple una cosa que vaig trobar a la web del País:

Títol: Lo indie era lo indie.
Comencem bé. Etiquetes. Passat. Uf.
Primera frase:
Qué duda cabe que el multitudinario concierto del sábado pasado deArcade Fire en el madrileño Palacio de los Deportes ha supuesto uno de los eventos musicales más importantes de 2010 por méritos propios.

Sembla un article de l'Sport explicant que el Madrid aquest any defensa millor. I ara, esclar, ve el "però".

Sin embargo, para un servidor, la visión que se ha dado del concierto desde los medios ha sido cuanto menos desproporcionada, dejándose llevar en la mayoría de los casos por la euforia del momento. Porque no nos engañemos, señores: una cosa es asumir las simpatías que despiertan los canadienses entre sus incondicionales y otra muy distinta permitir que los árboles no le dejen a uno ver el bosque.

Traducció: que els incondicionals mullacalces estiguin perracos passa, però els altres, els que hi veiem clar...

Pero antes de entrar en materia, permítanme que me remonte a 2005, cuando tuve oportunidad de asistir a dos conciertos de la banda en la gira de presentación de “The funeral” (2004); el primero de ellos en elPrimavera Sound (Barcelona) y el segundo en Paredes de Coura (Portugal), con apenas dos meses de diferencia entre ambos. La impresión que me llevé entonces del grupo fue la de una banda más que prometedora, con una habilidad especial para tocar la fibra del público gracias a una retahíla de himnos de eficacia probada y un directo que derrochaba vitalidad y con la que realmente conseguían contagiar entusiasmo.

Dosi d'inevitable aquellos maravillosos años. Abans si que eren bons, no ara, que....

Vaya por delante que no es mi intención desacreditar el estatus actual de la banda con el ya manido recurso de que "cualquier tiempo pasado antes del mainstream fue mejor".

Et felicito, fill.

Más que nada porque n o ha lugar: con el paso de los años los Arcade Fire no solo han conseguido asentarse como una de las bandas más importantes de su género a nivel internacional, si no que se han mantenido siempre fieles a su particular libro de estilo. Disco a disco han patentado un sonido reconocible, propio e intransferible, desbancando a Primal Scream y Franz Ferdinand como “el grupo indie del siglo XXI” y recibiendo el parabién de vacas sagradas del calibre de Bruce Springsteen o David Bowie. Incluso el propio Chris Martinha reconocido públicamente la innegable impronta de su música en el “Viva La Vida” de Coldplay.

Que pretens treient el nom de Chris Martin per aquí?. I el d'Springsteen?.

Aclarado esto, permítanme enumerar algunos “peros” a su fulminante ascensión al estrellato del rock de estadio. No entraré a enjuiciar su último álbum, “The suburbs” (2010), ya que me ha resultado especialmente antipático. Más que nada porque -lo reconozco- se me atraganta la afectación teatral que vienen acusando desde el exitoso “Neon Bible”(2007), llevando la ornamentación instrumental y vocal (esos coros cada vez más empalagosos) a niveles que se me antojan exasperadamente plomizos. Si a mis razones personales le sumamos un show deslucido por una mezcla de sonido imposible y una escenografía más bien pobre e impropia de un grupo que se caracteriza por su “colosalismo”, comprenderán que un servidor saliera del recinto con una sensación decepcionante. Sobre todo teniendo en cuenta el abusivo precio de las entradas.

Una sensació pot ser decepcionant?.
Un crític musical, ahir


Podriem seguir estirant, frase per frase de l'article. No em sembla especialment escandalós, ni especialment especial. Les revistes especialitzades en van plens. Ignoro com va ser el concert d'Arcade Fire a Madrid, però si que vaig assistir al de Barcelona. Arcade Fire té tics, i cançons una mica fluixes. De vegades l'euforia sembla forçada, però s'enganxa. Tenen un directe potent, i prous hits com per fer-te passar hora i mitja en fiuuuu.

Jo també vaig veure els Arcade Fire l'any 2005, i tenien exactament les mateixes qualitats, virtuts i defectes que ara. S'han professionalitzat, esclar, que porten més de 5 anys vivint d'això. Sento no compartir la decepció del senyor crític. De vegades si que deceben els grups quan els tornes a veure, sobre tot i l'album que presenten es un trunyaco.

Ah!, i enterrem d'una puta vegada el concepte indie, si us plau.

martes, 16 de noviembre de 2010

Estar malalt

De vegades estar bé passar un parell de dies a casa i que les hores passin lentament, dormir més del que has dormit en les últimes dues setmanes, mirar per la finestra etc. Feia temps que no estava malalt, més enllà d'algun encostipat. Llevar-se i notar que no estàs en condicions de fer res, però tampoc prou malament com per patir gaire, llegir, escoltar la ràdio i deixar que passi el dia, glopejant infusions, dieta tova... Tot un ritual. Demà espero aixecar-me prou bé com per reincorporar-me al món. I si no, doncs què hi farem, un altre dia al balneari mental, per dir-ne d'alguna manera.

Perquè si ni així se te'n va l'humor, és que alguna cosa flota.

viernes, 5 de noviembre de 2010

Dice la gente



He escoltat gràcies a quest gran invent anomenat spotify el disc de Kiko Veneno (dice la gente). Encara no tinc clar si és desl bons o dels normals. El cas és que té alguna cosa, que enganxa una mica. Perquè Kiko Veneno té un magnetisme, faci el que faci. Aquest aspecte de cabronàs amb bon cor, sempre el somriure càustic preparat, i una història personal curiosa, de senyor que aprèn flamenc a estats units.

Personalment tinc la sensació que hi ha qui el considera una mica vella glòria. Va tenir un moment d'esplendor comercial als 90, i en aquesta dècada que acaba ha trepitjat alguns festivals arran de l'èxit de El hombre invisible. El cas es que el Kiko Veneno de 2010 continua sent igual d'interessant, vitalista, cabró, del carrer i totes les coses bones que té la seva carrera de ja més de 30 anys.

De menció especial, la cançó titular, dice la gente, una cosa mig africana que està molt, molt bé.
Porque somos campeones de la suerte

El més semblant que hi ha a Espanya a un clàssic modern?.

jueves, 4 de noviembre de 2010

Per què escrivim

Si no cal escriure. Ningú m'ho demana. No sé de ningú que entri en aquest bloc més que de forma esporàdica. Ni puta falta que fa. Això és una distracció més, com el twitter, el feisbuch, amb algunes diferències notòries, interactivitat, espai per esplaiar-te etcètera.

Ara a més no tinc gaire temps per res que no sigui seguir una rutina més o menys agradable: feina, màster (dels ous) i entrenaments. No cal dir quina és la millor part del dia. Una conseqüència curiosa de tot això és la son. Tinc son fins el migdia, aleshores espavilo prou, llàstima que tingui quatre (quatre) hores de classe, intolerable. Vigília malgastada a totes llums. I després dues hores de nedar i voltar per l'aigua. Opcionalment: cervesa amb els companys. Aquesta variable pot entrar en qualsevol moment del dia.

I si no hi ha gaire res a explicar, hi ha gaire res a escriure?