Premis

L'any passat em van donar un premi per primer cop en la meva vida. Suposo que a tothom li agrada posar-se solemne de tant en tant, per tant vulguis que no, guanyar un premi per petit que sigui fa il·lusió, si més no el primer cop. Quan me'n donin un altre, si arriba, ho confirmaré, o desmentiré.

A partir del Novembre, fins al Març és un no parar de repartir premis, o premits que diuen les àvies. La majoria de premis es donen dins el col·lectiu: els que fan pelis reconeixen la bona feina dels que fan pelis. Igual pels que fan llibres, o els que fan blogs. De tant en tant hi ha una categoria popular, on els no experts poden votar també. Rara vegada el premi popular i del jurat coincideixen. El jurat i el públic busquen, o es fixen en coses diferents?.

Els premis serveixen perque la indústria en qüestió es reivindiqui, a més de ser un moment perfecte per sortir pels mitjans. Com aquelles gal·les basura que fan a la tele pública quan reparteixen goyas, o gaudís, i totes les avansales dels Oscars d'aquest món.

Per quan un premi a la millor croqueta?.

Informatius

Arran de les fusions empresarials, sembla que Cuatro i T5 aniran definitivament en la mateixa línia informativa. Gent com el Monegal, Iu Forn i altres denuncien seguidament el tractament-espectacle que es fa de la informació sobre tot a T5. El gust pel succés, pel drama humà, buscant testimonis que no aporten més informació que el pavor, el miedo, las tremebundas consecuencias, etc.

Que té de dolent això?. La crònica de successos no té res de dolent en sí. Forma part, suposo, del que cal explicar. Per mi el problema rau en la manca de visió de conjunt.

Irònicament amb productes com Informe Robinson s'està fent una informació esportiva amb relat, que diuen ara els tertulians. És a dir, partint d'un partit, o d'una jugada, o d'un personatge s'explica alguna cosa que va més enllà. Quin interès té saber que Valdés va estar a prop de deixar el futbol?. Doncs que il·lustra bé al tipus de pressions, mals gustos, i aspectes desagradables que té una professió aparentment idíl·lica. Doncs ja sabem una cosa més del món. Ens hem informat.

Informatius a T5: un mort per aquí, un que tusta la seva dona a un poble no sé on, una explosió de gas, un robatori, uns veïns disposats a superar el guiness de punta de coixí. Conclusió: el món és una successió d'anècdotes que ens afecten més o menys. I com no hi ha punt en comú, no hi ha cap possibilitat de reflexió, més enllà del déu n'hi do i el pobre gent, i sobre tot cap conciència de capacitat d'intervenció ciutadana. L'únic que pot fer una persona en contra de que es mati la gent és no fer-ho. Evident no?. I la corrupció?. I els balanços dels bancs?. Aquí sí que hi podem fer alguna cosa: treure diners del banc. Votar Carmen de Mairena.

Si ho féssim tots?. Adéu paradeta, adéu mitjó. Hosti, s'ha espinyat un autocar del Imserso, quines coses.

Cold, cold ground

Mai acabes de conéixer prou Tom Waits. Ara estic escoltant el tercer de la seva triologia memorable, format per Swordfishtrombones, Rain Dogs i Frank's Wild Years. Es tracta d'un disc força teatral, com adverteix el subtítol. Instrumentalment variat, amb força presència de vents (acordions, trompetes i aquestes coses). Les percussions encara no són picar llantes i pneumàtics, però disten de ser ortodoxes.

La cançó que em té més atrapat, juntament amb l'enorme Way down in the whole (vegeu The Wire) és Cold, Cold Ground.

Tom Waits és infinit, i n'hi ha per tots.

Ricky Gervais

Ja va bé que de tant en tant hi hagi una sacsejada. El gran Ricky Gervais va comparéixer a la gala dels Globus d'Or i va sortir per la porta gran, a hombros i alhora defenestrat. Difícil, però cert. I que va fer Gervais?. Doncs la funció de l'humorista: posar el dit a a la nafra i retorçar-lo. Fa mal?. T'aguantes. Segurament Ricky Gervais no tornarà a presentar cap gala d'aquest tipus, ni falta que fa.

He estat veient The Office aquests dies. És fantàstica: la vergonya aliena centrada en el cap d'una oficina, pendent de ser el més divertit, la millor persona, el més guapo, el més ocurrent. Emmig del focus. I que ningú l'eclipsi. Un cretí al que estimes i odies.

Tinc ganes de veure Extras. A més en un vol llarg, vaig veure una pel·licula seva Cemetery Junction,

Estarem pendents del que faci el gran, gran RIcky Gervais i el seu company de tinta: Stephen Merrit.

Ricky Gervais et pot agradar o no, però és necessari

Arròs covat

No tot m'acaba de quadrar. El disseny gràfic em queda una mica lluny. Estic una mica fart que últimament tothom tingui trenta anys. O que el públic preferent de gairebé tot tingui aquesta edat. Però el que té de risc, de ganes de trencar algunes normes... Només per això val la pena. Els dibuixos mal fets de Juanjo Sáez (gran El Arte) poden recordar una mica el gran Dr Katz, però aqui la realitat es transforma més, gira. Els objectes canvien de forma segons convingui. La temàtica: perdedors, molt adequada pel moment. I per últim, cal destacar que el format, 10 minuts, majoritàriament per internet etc.

Esperem que sigui la primera pedra

Treme

Bé, fulminada la 1a temporada de Treme, la serie sobre Nova Orleans tornant a ser Nova Orleans després del Katrina i la incompetència de les diferents institucions a l'hora de prevenir el desastre i de donat el cas, gestionar-lo.

El germà desaparegut per un caprici policial, el professor universitari que estima la ciutat més enllà del raonable, i els músics, els indis (no indies no, indis, amb plomes) el mardi gras, i que no hi ha res que funcioni. I aixecar-se cada dia com a acte mig heroic.

Què hi trobareu a Treme?. Molta música. Abundants cameos de músics locals i universals. Després de cada capítol convé mirar els títols de credit i veure qui era aquell paio que cantava tant bé. Exemples: Elvis Costello, o Steve Earle en la categoria de "prou coneguts" i gent com John Boutté, a qui he conegut aquests dies.

Coses que m'han emocionat: La història amb el trombó del gran Antoine Batiste (enorme, enorme, enorme Wendell Pierce, Bunk a The Wire), la lluita pacífica del "Big Chief" (el gran Clark Peterson, a.k.a Lester Freamon) i sobre tot un instant a l'últim capítol: Steve Earle amb una guitarra on s'hi pot llegir This Machine Floats mentre fa que composa això.

This Machine Floats.