L'Estat de l'art

Sempre m'ha fet gràcia això de l'estat de l'art. És una cosa freqüent quan et dediques a la recerca: mirar-te les bases de dades de revistes especialitzades (freaks) i per internet, i si cal patents (uf) i tot. I tot això? Doncs per no repetir coses.

Això es podria aplicar amb més sentit que mai a l'art: que vols fer un disc? Encantat de la vida, però aleshores t'has d'escoltar tots els discos d'un estil similar per garantir que no et repetiràs gaire.

Regalo la idea.

Un any que es mor

Metàfora gastadíssima, l'any que es jubila, l'any que ocupa el seu lloc amb il·lusió tot i saber que el seu regnat es igual, un dia més o més curt que el del seu dissortat antecessors. Personalment tinc moltes ganes d'enterrar aquest any. Ha estat dolent?. Diria que ha estat de transició, de passar papers, de trànsit, juas juas. El cas es que han canviat i canviaran coses. Al principi t'ho pens malament, més que res per la sensació de no controlar res del que passa. No suporto que prenguin decisions per mi. No suporto que em diguin que m'anirà bé. He après algunes coses que ja sabia teòricament. No és el mateix saber el que pot passar, que que et passi. Evident, no?. I no és agradable tenir la sensació que et donin per amortizat. Una mena de pre-jubilació quan no l'havia demanat. No no estic prejubilat, en tinc 25, però jo ja m'entenc, i si algú necessita saber més detalls, que pregunti.

El cas és que tot passa i de tot se'n surt un si vol sortir-se'n. I que vols fer-hi, som així: desagraits, tenim poca memòria i en general pensem a curt termini. I molts cops sense adonar-te'n, i crec o vull creure que sense mala intenció. El tiempo pone a cada uno en su lugar, ya veremos cuando.

Sobre la intenció inicial i no oblidada d'aquest lloc: 2011 està a punt de començar i en tinc moltes, moltes ganes.

Arcade Fire

És divertit veure com ara la premsa musical ja raja sense embuts d'Arcade Fire. Que si ultraèpics, que si impostors, que si els nous U2 (en el sentit pejoratiu) etc.

La premsa musical té un problema: intenten crear un ídol de masses: això el 99% de vegades no te cap conseqüència, mentre creuen que és seu el defensen de qualsevol crítica, comentari o no adhesió. Quan es fran grans, el clàssic ja no és el que era, etc.

És natural que la gent s'inventi una mena de sentiment de pertenença quan creuen que han descobert alguna cosa. Les llàgrimes d'emoció de molta gent, recordant com estaven sols quan aquells paios mal afaitats van debutar a la sala X.

No és tan natural veure com es van repartint medalles de indie, no indie, ex indie o no se que, com si aquesta etiqueta tingués algun valor. Com el cinema europeu la gastronomia francesa o la puntualitat suïssa.

Serveixi d'exemple una cosa que vaig trobar a la web del País:

Títol: Lo indie era lo indie.

Comencem bé. Etiquetes. Passat. Uf.

Primera frase:

Qué duda cabe que el multitudinario concierto del sábado pasado deArcade Fire en el madrileño Palacio de los Deportes ha supuesto uno de los eventos musicales más importantes de 2010 por méritos propios.

Sembla un article de l'Sport explicant que el Madrid aquest any defensa millor. I ara, esclar, ve el "però".

Sin embargo, para un servidor, la visión que se ha dado del concierto desde los medios ha sido cuanto menos desproporcionada, dejándose llevar en la mayoría de los casos por la euforia del momento. Porque no nos engañemos, señores: una cosa es asumir las simpatías que despiertan los canadienses entre sus incondicionales y otra muy distinta permitir que los árboles no le dejen a uno ver el bosque.

Traducció: que els incondicionals mullacalces estiguin perracos passa, però els altres, els que hi veiem clar...

Pero antes de entrar en materia, permítanme que me remonte a 2005, cuando tuve oportunidad de asistir a dos conciertos de la banda en la gira de presentación de “The funeral” (2004); el primero de ellos en elPrimavera Sound (Barcelona) y el segundo en Paredes de Coura (Portugal), con apenas dos meses de diferencia entre ambos. La impresión que me llevé entonces del grupo fue la de una banda más que prometedora, con una habilidad especial para tocar la fibra del público gracias a una retahíla de himnos de eficacia probada y un directo que derrochaba vitalidad y con la que realmente conseguían contagiar entusiasmo.

Dosi d'inevitable aquellos maravillosos años. Abans si que eren bons, no ara, que....

Vaya por delante que no es mi intención desacreditar el estatus actual de la banda con el ya manido recurso de que "cualquier tiempo pasado antes del mainstream fue mejor".

Et felicito, fill.

Más que nada porque n o ha lugar: con el paso de los años los Arcade Fire no solo han conseguido asentarse como una de las bandas más importantes de su género a nivel internacional, si no que se han mantenido siempre fieles a su particular libro de estilo. Disco a disco han patentado un sonido reconocible, propio e intransferible, desbancando a Primal Scream y Franz Ferdinand como “el grupo indie del siglo XXI” y recibiendo el parabién de vacas sagradas del calibre de Bruce Springsteen o David Bowie. Incluso el propio Chris Martinha reconocido públicamente la innegable impronta de su música en el “Viva La Vida” de Coldplay.

Que pretens treient el nom de Chris Martin per aquí?. I el d'Springsteen?.

Aclarado esto, permítanme enumerar algunos “peros” a su fulminante ascensión al estrellato del rock de estadio. No entraré a enjuiciar su último álbum, “The suburbs” (2010), ya que me ha resultado especialmente antipático. Más que nada porque -lo reconozco- se me atraganta la afectación teatral que vienen acusando desde el exitoso “Neon Bible”(2007), llevando la ornamentación instrumental y vocal (esos coros cada vez más empalagosos) a niveles que se me antojan exasperadamente plomizos. Si a mis razones personales le sumamos un show deslucido por una mezcla de sonido imposible y una escenografía más bien pobre e impropia de un grupo que se caracteriza por su “colosalismo”, comprenderán que un servidor saliera del recinto con una sensación decepcionante. Sobre todo teniendo en cuenta el abusivo precio de las entradas.

Una sensació pot ser decepcionant?.

Un crític musical, ahir

Podriem seguir estirant, frase per frase de l'article. No em sembla especialment escandalós, ni especialment especial. Les revistes especialitzades en van plens. Ignoro com va ser el concert d'Arcade Fire a Madrid, però si que vaig assistir al de Barcelona. Arcade Fire té tics, i cançons una mica fluixes. De vegades l'euforia sembla forçada, però s'enganxa. Tenen un directe potent, i prous hits com per fer-te passar hora i mitja en fiuuuu.

Jo també vaig veure els Arcade Fire l'any 2005, i tenien exactament les mateixes qualitats, virtuts i defectes que ara. S'han professionalitzat, esclar, que porten més de 5 anys vivint d'això. Sento no compartir la decepció del senyor crític. De vegades si que deceben els grups quan els tornes a veure, sobre tot i l'album que presenten es un trunyaco.

Ah!, i enterrem d'una puta vegada el concepte indie, si us plau.

Estar malalt

De vegades estar bé passar un parell de dies a casa i que les hores passin lentament, dormir més del que has dormit en les últimes dues setmanes, mirar per la finestra etc. Feia temps que no estava malalt, més enllà d'algun encostipat. Llevar-se i notar que no estàs en condicions de fer res, però tampoc prou malament com per patir gaire, llegir, escoltar la ràdio i deixar que passi el dia, glopejant infusions, dieta tova... Tot un ritual. Demà espero aixecar-me prou bé com per reincorporar-me al món. I si no, doncs què hi farem, un altre dia al balneari mental, per dir-ne d'alguna manera.

Perquè si ni així se te'n va l'humor, és que alguna cosa flota.

Dice la gente

He escoltat gràcies a quest gran invent anomenat spotify el disc de Kiko Veneno (dice la gente). Encara no tinc clar si és desl bons o dels normals. El cas és que té alguna cosa, que enganxa una mica. Perquè Kiko Veneno té un magnetisme, faci el que faci. Aquest aspecte de cabronàs amb bon cor, sempre el somriure càustic preparat, i una història personal curiosa, de senyor que aprèn flamenc a estats units.

Personalment tinc la sensació que hi ha qui el considera una mica vella glòria. Va tenir un moment d'esplendor comercial als 90, i en aquesta dècada que acaba ha trepitjat alguns festivals arran de l'èxit de El hombre invisible. El cas es que el Kiko Veneno de 2010 continua sent igual d'interessant, vitalista, cabró, del carrer i totes les coses bones que té la seva carrera de ja més de 30 anys.

De menció especial, la cançó titular, dice la gente, una cosa mig africana que està molt, molt bé.
Porque somos campeones de la suerte

El més semblant que hi ha a Espanya a un clàssic modern?.

Per què escrivim

Si no cal escriure. Ningú m'ho demana. No sé de ningú que entri en aquest bloc més que de forma esporàdica. Ni puta falta que fa. Això és una distracció més, com el twitter, el feisbuch, amb algunes diferències notòries, interactivitat, espai per esplaiar-te etcètera.

Ara a més no tinc gaire temps per res que no sigui seguir una rutina més o menys agradable: feina, màster (dels ous) i entrenaments. No cal dir quina és la millor part del dia. Una conseqüència curiosa de tot això és la son. Tinc son fins el migdia, aleshores espavilo prou, llàstima que tingui quatre (quatre) hores de classe, intolerable. Vigília malgastada a totes llums. I després dues hores de nedar i voltar per l'aigua. Opcionalment: cervesa amb els companys. Aquesta variable pot entrar en qualsevol moment del dia.

I si no hi ha gaire res a explicar, hi ha gaire res a escriure?

Corto Maltese

Un personatge fascinant. Per si algú no el coneix, feu-vos amic seu. Un home lliure. I per què he pensat en ell?.

Aquests dies el president del govern espanyol, senyor zapater, ha fet un canvi de govern i sembla que ha ressucitat per 150è cop en els últims mesos. El paio aquest és un crack caient dempeus. Un estratega de curta volada i amb una gran capacitat per sobreviure. Que no és poc.

I ara diuen que nomena Rubalcaba (el millor polític professional d'Espanya amb la gorra) el seu successor. No ho crec. Aquest tio ha vist que necessita un paraigües. I qui millor?.

I per què el gran Corto?. Fàcil. Una persona que creu que té sort, que veient que no tenia línia de la sort se la va fer ell mateix amb una navalla. Que no s'aparta d'un tiroteig perquè sap que no morirà: encara no ha decidit la data.

A Zapatero li falta la grandesa de mariner lliure de Corto, però en comparteix alguns trets: falta d'escrúpols (perquè Corto sovint és immoral) i confía cegament en la seva sort.

The power of the dog

Vaig comprar aquest llibre per una espècie de campanya viral. Molta, molta gent en parla. Molta, molta gent el recomana. Boca a boca, o bit a bit. I de què va?. Doncs de revenja, d'odi, de narcos que busquen fer negocis, de polítics que busquen fer negocis i acaben fent negocis amb narcos. De policies que se'ls emboira el cap.

La clàssica lluita home-sistema la protagonitza el senyor Art Keller, que s'allunya força del clàssic home bo. Una prostituta de luxe, un ex-policia mexicà ficat a cap de la màfia mexicana, uns assassins a sou, uns mafiosos italians que pasasven per allà, governs, guerrilla colombiana, corrupció, guerra contra el comunisme (Sandinista!), Opus Dei, i sobre tot algunes idees interessants de fons:

El que tenen els narcos mexicans és: 4000km de frontera amb gairebé 300 milions de nassos. I per altra banda, pactes una mica esgarrifosos, armes a canvi de drogues, drogues a canvi de diners per comprar armes per lluitar contra els mateixos que proveuen drogues a canvi d'armes... Se suposa que s'explica una versió aproximada de la veritat, i fa una mica de por

En castellà: El poder del perro

Autor: Don Wilson

Editorial: Mondadori

La teoria dels bons amics...

Perquè tota mala acció ve d'una mala idea... Si un bon amic t'avisa, mira nano, que això no pot acabar bé igual t'ho penses dues vegades.

Quàntes tragèdies s'haguéssin pogut evitar amb un bon amic? Un amic valent, ferm amb les idees clares?. Si algú hagués dit: Adolfu, que no, que no t'ho has pensat bé. Kevin Costner, que això de waterworld no va enlloc. Michael, que el blanc no t'està bé. Properament a la part que flota

Decisions

Prendre decisions és o hauria de ser un privilegi. Al final se suposa que ets un ésser vàlid si ets capaç de meditar, decidir i assumir les conseqüències de les decisions que vas prenent.

Semblarà pueril, però de vegades el millor és...

De moment la única decisió que he pres és que formaré part de la part que flota. Perquè al final tota la resta és merda new age. O hippy-empresarial, que és pitjor.

Ahir, Sanjosex

Una mica per tancar les meves festes de Gràcia, vaig anar al concert de Sanjosex al claustre de Sant Felip Neri. Deu euros d'entrada per veure una bona banda en un lloc que les guies turístiques en dirien amb encant. Llàstima de les cadires i que faltava una mica d'aire. I ja posats a demanar, una certa olor a espàrrecs de marge.

M'agrada Sanjosex, i trobo que el que fa és exportable i tot. Fa pop o rock, amb la gràcia de colar-hi guitarra clàssica. Si escolteu qualsevol canço dels seus últims discos (Temps i Rellotge, Al marge d'un camí) ho entendreu a la primera. Després també trobo que tant ell com la banda que porta projecten una imatge de bonhòmia absolutament notòria que diria aquell, tot i l'evident xoc estètic: un bateria que hagués passat algun càsting per fer de Hagrid a Harry Potter i un guitarrista tipus Ramoncin. Suposo que no sent de la ciutat, les estètiques i els estils són una mica igual. El que hauria de ser, vaja.

I per acabar aquesta llarga introducció: el nom. Sanjosex sembla aquell compta de correu electrònic que et fas quan tens 15 anys i que et fa mandra. I quan el poses al CV... per sort el públic no som caps de recursos humans.

Sobre el concert? Doncs molt bé. Tenen bones cançons i les saben defensar. Que coi, són bons. I em fa pensar en una cosa que vaig llegir sobre George Orwell: el millor que es pot dir de Carles Sanjosé és que no es cap geni. Podria ser el teu veí, i que troba una estona al dia per fer un parell de cançons i ensenyar-nos-les. No és espectacular, però és molt més efectiu que 50 booms. Si tens cançons a fer, surt i toca-les. També és d'agrair que toquessin força material del primer disc, més fresc, més desinhibit... particularment una cançó que sempre m'ha agradat

I quina pena el desencís...

L'altre dia xerrant xerrant, que no fem altra cosa en aquest món, em van recordar aquesta cançó.

Quan va sortir l'excel·lent disc Bombón Mallorquín en vaig fer un cert ús. És molt bona em sembla a mi. La cançó és molt senzilla. Ell diu una cosa i ella una altra. I quina pena el desencís. El desencís, el somriure glaçat, les reaccions que no esperaves, les propostes que et defrauden... I quina pena el desencís. Potser és culpa de les expectatives. O potser està muntat així. I potser s'arregla fent un la la la la la

La cançó per aixecar ànims

I és de la Troba Kung Fu, que em sembla un grup fascinant. Sembla per fí superada la ressaca del mestissatge multiculti que han proliferat en últims anys. Dels Ojos de Brujo, Chambao i la seva cantant inevitable, tots els fills més o menys bastards de Mano Negra i Manu Chao etc que em fa la sensació que fusionaven per fusionar, com qui barreja ingredients a veure si surt un plat bo. De tota aquella classe possiblement Dusminguet n'éren els millors, perquè ells crec que sí sabien fer macarrons.

Doncs res, que fa no gaire va sortir el segon disc de la Troba Kung-Fu, (a la panxa del bou). El disc està, crec, molt bé. Té un hit absolut (Subway Walk), un parell de reversions del seu primer i brillant disc (Clavell Morenet), i algunes cançons noves incontestables, com ara la gran Rumbestoltes (que la rumba riu del que li don la gana!), la melancòlica "Les mil i una rumbes" i la clàssica coctelera que aconsegueix una cosa que em sembla molt difícil: en cap moment vol sonar de fora. Fan que tot acabi sonant a rumba, rumba catalana. I si passen per prop de casa ni ho dubteu, teniu festa assegurada

Doncs hi ha una cançó que es diu Take your time, amb un anglès contagiós, mescla de reagge lleuger, un moment dub i alguna cosa francesa. I en general crec que no és la millor cançó del disco, però té un moment brillant. A mi em va fer venir pell de gallina.

I diu:

No miro més enrere

jo només vull mirar endavant

que el passat em pesa massa

i no em deixa volar el cant

abandono el meu plany,

mentida i part de l'home trist

si no disfruto del que visc

no tinc dret a l'alegria

jo li vull cantar a la vida

que en el seu cant em faré ric

i dic que Tot ÉS ARA

No és fàcil trobar cançons tan positives com aquesta. Sense rastre de cinisme, ni por a passar per ingenus nanos. Tot és ara. El passat pesa massa.

Agost

Sempre m'ha agradat l'agost. Mai ha estat un mes de vacances, si no més aviat de veure Barcelona amb uns altres ulls. Per començar hi ha menys gent a no ser que vagis per la Sagrada Família i els altres llocs consabuts. Després hi ha les obres. Moltes obres a l'agost. Diu l'ajuntament que per importunar menys gent.

De fet trobo que les obres s'haurien de fer quan més emprenyin. I el gust de tocar els ous? Què se n'ha fet. Unes bones obres haurien de començar a l'Octubre. Perquè molta gent fa vacances al Setembre. Si pot ser el pic de molèsties haurien de ser pels volts de Nadal. La felicitat seria completa si s'acabéssin a finals de Juny o Juliol.

També em trobo a gust treballant a l'Agost. Primer de tot, que aquí som quatre gats. Segon, sempre és un plaer venir en bicicleta i sentir-se la respiració. I els dies que comencen a les 19 de la tarda. I nedar, i fer coses. I quina necessitat hi ha de platja, de sorra, de sorres, de tenir el cul rebossat?.

Les que volguem, no?.

Patty Smith, Bolaño

Últimament na Patty Smith s'està passejant per aquí, fent una mica de grans èxit live. Toca en aquesta mena de festivals sènior que han proliferat últimament per la costa brava, amb un reporter de la teletrès, Maria del Mar Bonet sempre apunt de parlar del Mediterrani, algún pianista jazz, i Serrat oferint l'enèsim concert únic en un marc incomparable.

Des de fa un parell d'anys la senyora Smith aprofita qualsevol micròfon per parlar de Roberto Bolaño, i no em sembla malament. Sempre està bé parlar i recomenar autors tant absolutament recomanables. Em preocupa però que la senyora Smith no hagi calculat les conseqüències d'aquesta campanya desinteressada.

Quan trigarà a sortir un grup d'indie pop dolent amb un nom tipo "Real Visceralistas"?. 2666? Los guitarristas salvajes?. Serà el gran Bolaño cool en segons quina clientela?.

La part que flota

Tres conceptes:

Primer:

"Yo no creo en las profundidades" com li diu Josep Pla al Soler Serrano en un yutub quan cap dels dos sabien que d'allò se'n faria un yutup.

"Yo no creo en las profundidades". O sigui que no ens capfiquem gaire en el que no veiem. O alguna cosa per l'estil. L'interessant és el que es veu, o si més no el que s'intueix. Ja sabéu, els bikinis contra el top less, ensenyar o insinuar.

Segon:

Això de la part que flota no hagués començat mai de no ser per un petit naufragi. Perquè de tot naufragi hi ha alguna part que flota. I com molt bé va dir no se quí, en un naufragi el primer és "no morir". Posats a triar sempre és millor ser de la part que flota.

Tercer:

Això no va de res. En principi serà una etiqueta comuna a una sèrie de cançons i altres coses. Però encara ha d'agafar forma. Em falten adhesions. No vull fer res i ho vull fer tot.

Mai que tingui res a promocionar, si us plau, aviseu-me si això es converteix en un bloc d'autobombo promocional.

Arrenquem.