Ahir, Sanjosex

Una mica per tancar les meves festes de Gràcia, vaig anar al concert de Sanjosex al claustre de Sant Felip Neri. Deu euros d'entrada per veure una bona banda en un lloc que les guies turístiques en dirien amb encant. Llàstima de les cadires i que faltava una mica d'aire. I ja posats a demanar, una certa olor a espàrrecs de marge.

M'agrada Sanjosex, i trobo que el que fa és exportable i tot. Fa pop o rock, amb la gràcia de colar-hi guitarra clàssica. Si escolteu qualsevol canço dels seus últims discos (Temps i Rellotge, Al marge d'un camí) ho entendreu a la primera. Després també trobo que tant ell com la banda que porta projecten una imatge de bonhòmia absolutament notòria que diria aquell, tot i l'evident xoc estètic: un bateria que hagués passat algun càsting per fer de Hagrid a Harry Potter i un guitarrista tipus Ramoncin. Suposo que no sent de la ciutat, les estètiques i els estils són una mica igual. El que hauria de ser, vaja.

I per acabar aquesta llarga introducció: el nom. Sanjosex sembla aquell compta de correu electrònic que et fas quan tens 15 anys i que et fa mandra. I quan el poses al CV... per sort el públic no som caps de recursos humans.

Sobre el concert? Doncs molt bé. Tenen bones cançons i les saben defensar. Que coi, són bons. I em fa pensar en una cosa que vaig llegir sobre George Orwell: el millor que es pot dir de Carles Sanjosé és que no es cap geni. Podria ser el teu veí, i que troba una estona al dia per fer un parell de cançons i ensenyar-nos-les. No és espectacular, però és molt més efectiu que 50 booms. Si tens cançons a fer, surt i toca-les. També és d'agrair que toquessin força material del primer disc, més fresc, més desinhibit... particularment una cançó que sempre m'ha agradat

I quina pena el desencís...

L'altre dia xerrant xerrant, que no fem altra cosa en aquest món, em van recordar aquesta cançó.

Quan va sortir l'excel·lent disc Bombón Mallorquín en vaig fer un cert ús. És molt bona em sembla a mi. La cançó és molt senzilla. Ell diu una cosa i ella una altra. I quina pena el desencís. El desencís, el somriure glaçat, les reaccions que no esperaves, les propostes que et defrauden... I quina pena el desencís. Potser és culpa de les expectatives. O potser està muntat així. I potser s'arregla fent un la la la la la

La cançó per aixecar ànims

I és de la Troba Kung Fu, que em sembla un grup fascinant. Sembla per fí superada la ressaca del mestissatge multiculti que han proliferat en últims anys. Dels Ojos de Brujo, Chambao i la seva cantant inevitable, tots els fills més o menys bastards de Mano Negra i Manu Chao etc que em fa la sensació que fusionaven per fusionar, com qui barreja ingredients a veure si surt un plat bo. De tota aquella classe possiblement Dusminguet n'éren els millors, perquè ells crec que sí sabien fer macarrons.

Doncs res, que fa no gaire va sortir el segon disc de la Troba Kung-Fu, (a la panxa del bou). El disc està, crec, molt bé. Té un hit absolut (Subway Walk), un parell de reversions del seu primer i brillant disc (Clavell Morenet), i algunes cançons noves incontestables, com ara la gran Rumbestoltes (que la rumba riu del que li don la gana!), la melancòlica "Les mil i una rumbes" i la clàssica coctelera que aconsegueix una cosa que em sembla molt difícil: en cap moment vol sonar de fora. Fan que tot acabi sonant a rumba, rumba catalana. I si passen per prop de casa ni ho dubteu, teniu festa assegurada

Doncs hi ha una cançó que es diu Take your time, amb un anglès contagiós, mescla de reagge lleuger, un moment dub i alguna cosa francesa. I en general crec que no és la millor cançó del disco, però té un moment brillant. A mi em va fer venir pell de gallina.

I diu:

No miro més enrere

jo només vull mirar endavant

que el passat em pesa massa

i no em deixa volar el cant

abandono el meu plany,

mentida i part de l'home trist

si no disfruto del que visc

no tinc dret a l'alegria

jo li vull cantar a la vida

que en el seu cant em faré ric

i dic que Tot ÉS ARA

No és fàcil trobar cançons tan positives com aquesta. Sense rastre de cinisme, ni por a passar per ingenus nanos. Tot és ara. El passat pesa massa.

Agost

Sempre m'ha agradat l'agost. Mai ha estat un mes de vacances, si no més aviat de veure Barcelona amb uns altres ulls. Per començar hi ha menys gent a no ser que vagis per la Sagrada Família i els altres llocs consabuts. Després hi ha les obres. Moltes obres a l'agost. Diu l'ajuntament que per importunar menys gent.

De fet trobo que les obres s'haurien de fer quan més emprenyin. I el gust de tocar els ous? Què se n'ha fet. Unes bones obres haurien de començar a l'Octubre. Perquè molta gent fa vacances al Setembre. Si pot ser el pic de molèsties haurien de ser pels volts de Nadal. La felicitat seria completa si s'acabéssin a finals de Juny o Juliol.

També em trobo a gust treballant a l'Agost. Primer de tot, que aquí som quatre gats. Segon, sempre és un plaer venir en bicicleta i sentir-se la respiració. I els dies que comencen a les 19 de la tarda. I nedar, i fer coses. I quina necessitat hi ha de platja, de sorra, de sorres, de tenir el cul rebossat?.

Les que volguem, no?.