Mostrando entradas con la etiqueta Música. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Música. Mostrar todas las entradas

miércoles, 24 de noviembre de 2010

Arcade Fire



És divertit veure com ara la premsa musical ja raja sense embuts d'Arcade Fire. Que si ultraèpics, que si impostors, que si els nous U2 (en el sentit pejoratiu) etc.
La premsa musical té un problema: intenten crear un ídol de masses: això el 99% de vegades no te cap conseqüència, mentre creuen que és seu el defensen de qualsevol crítica, comentari o no adhesió. Quan es fran grans, el clàssic ja no és el que era, etc.

És natural que la gent s'inventi una mena de sentiment de pertenença quan creuen que han descobert alguna cosa. Les llàgrimes d'emoció de molta gent, recordant com estaven sols quan aquells paios mal afaitats van debutar a la sala X.

No és tan natural veure com es van repartint medalles de indie, no indie, ex indie o no se que, com si aquesta etiqueta tingués algun valor. Com el cinema europeu la gastronomia francesa o la puntualitat suïssa.

Serveixi d'exemple una cosa que vaig trobar a la web del País:

Títol: Lo indie era lo indie.
Comencem bé. Etiquetes. Passat. Uf.
Primera frase:
Qué duda cabe que el multitudinario concierto del sábado pasado deArcade Fire en el madrileño Palacio de los Deportes ha supuesto uno de los eventos musicales más importantes de 2010 por méritos propios.

Sembla un article de l'Sport explicant que el Madrid aquest any defensa millor. I ara, esclar, ve el "però".

Sin embargo, para un servidor, la visión que se ha dado del concierto desde los medios ha sido cuanto menos desproporcionada, dejándose llevar en la mayoría de los casos por la euforia del momento. Porque no nos engañemos, señores: una cosa es asumir las simpatías que despiertan los canadienses entre sus incondicionales y otra muy distinta permitir que los árboles no le dejen a uno ver el bosque.

Traducció: que els incondicionals mullacalces estiguin perracos passa, però els altres, els que hi veiem clar...

Pero antes de entrar en materia, permítanme que me remonte a 2005, cuando tuve oportunidad de asistir a dos conciertos de la banda en la gira de presentación de “The funeral” (2004); el primero de ellos en elPrimavera Sound (Barcelona) y el segundo en Paredes de Coura (Portugal), con apenas dos meses de diferencia entre ambos. La impresión que me llevé entonces del grupo fue la de una banda más que prometedora, con una habilidad especial para tocar la fibra del público gracias a una retahíla de himnos de eficacia probada y un directo que derrochaba vitalidad y con la que realmente conseguían contagiar entusiasmo.

Dosi d'inevitable aquellos maravillosos años. Abans si que eren bons, no ara, que....

Vaya por delante que no es mi intención desacreditar el estatus actual de la banda con el ya manido recurso de que "cualquier tiempo pasado antes del mainstream fue mejor".

Et felicito, fill.

Más que nada porque n o ha lugar: con el paso de los años los Arcade Fire no solo han conseguido asentarse como una de las bandas más importantes de su género a nivel internacional, si no que se han mantenido siempre fieles a su particular libro de estilo. Disco a disco han patentado un sonido reconocible, propio e intransferible, desbancando a Primal Scream y Franz Ferdinand como “el grupo indie del siglo XXI” y recibiendo el parabién de vacas sagradas del calibre de Bruce Springsteen o David Bowie. Incluso el propio Chris Martinha reconocido públicamente la innegable impronta de su música en el “Viva La Vida” de Coldplay.

Que pretens treient el nom de Chris Martin per aquí?. I el d'Springsteen?.

Aclarado esto, permítanme enumerar algunos “peros” a su fulminante ascensión al estrellato del rock de estadio. No entraré a enjuiciar su último álbum, “The suburbs” (2010), ya que me ha resultado especialmente antipático. Más que nada porque -lo reconozco- se me atraganta la afectación teatral que vienen acusando desde el exitoso “Neon Bible”(2007), llevando la ornamentación instrumental y vocal (esos coros cada vez más empalagosos) a niveles que se me antojan exasperadamente plomizos. Si a mis razones personales le sumamos un show deslucido por una mezcla de sonido imposible y una escenografía más bien pobre e impropia de un grupo que se caracteriza por su “colosalismo”, comprenderán que un servidor saliera del recinto con una sensación decepcionante. Sobre todo teniendo en cuenta el abusivo precio de las entradas.

Una sensació pot ser decepcionant?.
Un crític musical, ahir


Podriem seguir estirant, frase per frase de l'article. No em sembla especialment escandalós, ni especialment especial. Les revistes especialitzades en van plens. Ignoro com va ser el concert d'Arcade Fire a Madrid, però si que vaig assistir al de Barcelona. Arcade Fire té tics, i cançons una mica fluixes. De vegades l'euforia sembla forçada, però s'enganxa. Tenen un directe potent, i prous hits com per fer-te passar hora i mitja en fiuuuu.

Jo també vaig veure els Arcade Fire l'any 2005, i tenien exactament les mateixes qualitats, virtuts i defectes que ara. S'han professionalitzat, esclar, que porten més de 5 anys vivint d'això. Sento no compartir la decepció del senyor crític. De vegades si que deceben els grups quan els tornes a veure, sobre tot i l'album que presenten es un trunyaco.

Ah!, i enterrem d'una puta vegada el concepte indie, si us plau.

viernes, 5 de noviembre de 2010

Dice la gente



He escoltat gràcies a quest gran invent anomenat spotify el disc de Kiko Veneno (dice la gente). Encara no tinc clar si és desl bons o dels normals. El cas és que té alguna cosa, que enganxa una mica. Perquè Kiko Veneno té un magnetisme, faci el que faci. Aquest aspecte de cabronàs amb bon cor, sempre el somriure càustic preparat, i una història personal curiosa, de senyor que aprèn flamenc a estats units.

Personalment tinc la sensació que hi ha qui el considera una mica vella glòria. Va tenir un moment d'esplendor comercial als 90, i en aquesta dècada que acaba ha trepitjat alguns festivals arran de l'èxit de El hombre invisible. El cas es que el Kiko Veneno de 2010 continua sent igual d'interessant, vitalista, cabró, del carrer i totes les coses bones que té la seva carrera de ja més de 30 anys.

De menció especial, la cançó titular, dice la gente, una cosa mig africana que està molt, molt bé.
Porque somos campeones de la suerte

El més semblant que hi ha a Espanya a un clàssic modern?.

domingo, 22 de agosto de 2010

Ahir, Sanjosex


Una mica per tancar les meves festes de Gràcia, vaig anar al concert de Sanjosex al claustre de Sant Felip Neri. Deu euros d'entrada per veure una bona banda en un lloc que les guies turístiques en dirien amb encant. Llàstima de les cadires i que faltava una mica d'aire. I ja posats a demanar, una certa olor a espàrrecs de marge.
M'agrada Sanjosex, i trobo que el que fa és exportable i tot. Fa pop o rock, amb la gràcia de colar-hi guitarra clàssica. Si escolteu qualsevol canço dels seus últims discos (Temps i Rellotge, Al marge d'un camí) ho entendreu a la primera. Després també trobo que tant ell com la banda que porta projecten una imatge de bonhòmia absolutament notòria que diria aquell, tot i l'evident xoc estètic: un bateria que hagués passat algun càsting per fer de Hagrid a Harry Potter i un guitarrista tipus Ramoncin. Suposo que no sent de la ciutat, les estètiques i els estils són una mica igual. El que hauria de ser, vaja.



I per acabar aquesta llarga introducció: el nom. Sanjosex sembla aquell compta de correu electrònic que et fas quan tens 15 anys i que et fa mandra. I quan el poses al CV... per sort el públic no som caps de recursos humans.

Sobre el concert? Doncs molt bé. Tenen bones cançons i les saben defensar. Que coi, són bons. I em fa pensar en una cosa que vaig llegir sobre George Orwell: el millor que es pot dir de Carles Sanjosé és que no es cap geni. Podria ser el teu veí, i que troba una estona al dia per fer un parell de cançons i ensenyar-nos-les. No és espectacular, però és molt més efectiu que 50 booms. Si tens cançons a fer, surt i toca-les. També és d'agrair que toquessin força material del primer disc, més fresc, més desinhibit... particularment una cançó que sempre m'ha agradat

martes, 10 de agosto de 2010

La cançó per aixecar ànims



I és de la Troba Kung Fu, que em sembla un grup fascinant. Sembla per fí superada la ressaca del mestissatge multiculti que han proliferat en últims anys. Dels Ojos de Brujo, Chambao i la seva cantant inevitable, tots els fills més o menys bastards de Mano Negra i Manu Chao etc que em fa la sensació que fusionaven per fusionar, com qui barreja ingredients a veure si surt un plat bo. De tota aquella classe possiblement Dusminguet n'éren els millors, perquè ells crec que sí sabien fer macarrons.


Doncs res, que fa no gaire va sortir el segon disc de la Troba Kung-Fu, (a la panxa del bou). El disc està, crec, molt bé. Té un hit absolut (Subway Walk), un parell de reversions del seu primer i brillant disc (Clavell Morenet), i algunes cançons noves incontestables, com ara la gran Rumbestoltes (que la rumba riu del que li don la gana!), la melancòlica "Les mil i una rumbes" i la clàssica coctelera que aconsegueix una cosa que em sembla molt difícil: en cap moment vol sonar de fora. Fan que tot acabi sonant a rumba, rumba catalana. I si passen per prop de casa ni ho dubteu, teniu festa assegurada

Doncs hi ha una cançó que es diu Take your time, amb un anglès contagiós, mescla de reagge lleuger, un moment dub i alguna cosa francesa. I en general crec que no és la millor cançó del disco, però té un moment brillant. A mi em va fer venir pell de gallina.

I diu:

No miro més enrere
jo només vull mirar endavant
que el passat em pesa massa
i no em deixa volar el cant
abandono el meu plany,
mentida i part de l'home trist
si no disfruto del que visc
no tinc dret a l'alegria
jo li vull cantar a la vida
que en el seu cant em faré ric
i dic que Tot ÉS ARA


No és fàcil trobar cançons tan positives com aquesta. Sense rastre de cinisme, ni por a passar per ingenus nanos. Tot és ara. El passat pesa massa.