He escoltat gràcies a quest gran invent anomenat spotify el disc de Kiko Veneno (dice la gente). Encara no tinc clar si és desl bons o dels normals. El cas és que té alguna cosa, que enganxa una mica. Perquè Kiko Veneno té un magnetisme, faci el que faci. Aquest aspecte de cabronàs amb bon cor, sempre el somriure càustic preparat, i una història personal curiosa, de senyor que aprèn flamenc a estats units.
Personalment tinc la sensació que hi ha qui el considera una mica vella glòria. Va tenir un moment d'esplendor comercial als 90, i en aquesta dècada que acaba ha trepitjat alguns festivals arran de l'èxit de El hombre invisible. El cas es que el Kiko Veneno de 2010 continua sent igual d'interessant, vitalista, cabró, del carrer i totes les coses bones que té la seva carrera de ja més de 30 anys.
De menció especial, la cançó titular, dice la gente, una cosa mig africana que està molt, molt bé.
Porque somos campeones de la suerte
El més semblant que hi ha a Espanya a un clàssic modern?.
Personalment tinc la sensació que hi ha qui el considera una mica vella glòria. Va tenir un moment d'esplendor comercial als 90, i en aquesta dècada que acaba ha trepitjat alguns festivals arran de l'èxit de El hombre invisible. El cas es que el Kiko Veneno de 2010 continua sent igual d'interessant, vitalista, cabró, del carrer i totes les coses bones que té la seva carrera de ja més de 30 anys.
De menció especial, la cançó titular, dice la gente, una cosa mig africana que està molt, molt bé.
Porque somos campeones de la suerte
El més semblant que hi ha a Espanya a un clàssic modern?.
No hay comentarios:
Publicar un comentario