viernes, 11 de febrero de 2011

Ricky Gervais

Ja va bé que de tant en tant hi hagi una sacsejada. El gran Ricky Gervais va comparéixer a la gala dels Globus d'Or i va sortir per la porta gran, a hombros i alhora defenestrat. Difícil, però cert. I que va fer Gervais?. Doncs la funció de l'humorista: posar el dit a a la nafra i retorçar-lo. Fa mal?. T'aguantes. Segurament Ricky Gervais no tornarà a presentar cap gala d'aquest tipus, ni falta que fa.

He estat veient The Office aquests dies. És fantàstica: la vergonya aliena centrada en el cap d'una oficina, pendent de ser el més divertit, la millor persona, el més guapo, el més ocurrent. Emmig del focus. I que ningú l'eclipsi. Un cretí al que estimes i odies.

Tinc ganes de veure Extras. A més en un vol llarg, vaig veure una pel·licula seva Cemetery Junction,
Estarem pendents del que faci el gran, gran RIcky Gervais i el seu company de tinta: Stephen Merrit.

Ricky Gervais et pot agradar o no, però és necessari

lunes, 31 de enero de 2011

Arròs covat


No tot m'acaba de quadrar. El disseny gràfic em queda una mica lluny. Estic una mica fart que últimament tothom tingui trenta anys. O que el públic preferent de gairebé tot tingui aquesta edat. Però el que té de risc, de ganes de trencar algunes normes... Només per això val la pena. Els dibuixos mal fets de Juanjo Sáez (gran El Arte) poden recordar una mica el gran Dr Katz, però aqui la realitat es transforma més, gira. Els objectes canvien de forma segons convingui. La temàtica: perdedors, molt adequada pel moment. I per últim, cal destacar que el format, 10 minuts, majoritàriament per internet etc.
Esperem que sigui la primera pedra

domingo, 9 de enero de 2011

Treme

Bé, fulminada la 1a temporada de Treme, la serie sobre Nova Orleans tornant a ser Nova Orleans després del Katrina i la incompetència de les diferents institucions a l'hora de prevenir el desastre i de donat el cas, gestionar-lo.

El germà desaparegut per un caprici policial, el professor universitari que estima la ciutat més enllà del raonable, i els músics, els indis (no indies no, indis, amb plomes) el mardi gras, i que no hi ha res que funcioni. I aixecar-se cada dia com a acte mig heroic.

Què hi trobareu a Treme?. Molta música. Abundants cameos de músics locals i universals. Després de cada capítol convé mirar els títols de credit i veure qui era aquell paio que cantava tant bé. Exemples: Elvis Costello, o Steve Earle en la categoria de "prou coneguts" i gent com John Boutté, a qui he conegut aquests dies.

Coses que m'han emocionat: La història amb el trombó del gran Antoine Batiste (enorme, enorme, enorme Wendell Pierce, Bunk a The Wire), la lluita pacífica del "Big Chief" (el gran Clark Peterson, a.k.a Lester Freamon) i sobre tot un instant a l'últim capítol: Steve Earle amb una guitarra on s'hi pot llegir This Machine Floats mentre fa que composa això.


This Machine Floats.

miércoles, 29 de diciembre de 2010

L'Estat de l'art

Sempre m'ha fet gràcia això de l'estat de l'art. És una cosa freqüent quan et dediques a la recerca: mirar-te les bases de dades de revistes especialitzades (freaks) i per internet, i si cal patents (uf) i tot. I tot això? Doncs per no repetir coses.

Això es podria aplicar amb més sentit que mai a l'art: que vols fer un disc? Encantat de la vida, però aleshores t'has d'escoltar tots els discos d'un estil similar per garantir que no et repetiràs gaire.

Regalo la idea.

domingo, 12 de diciembre de 2010

Un any que es mor

Metàfora gastadíssima, l'any que es jubila, l'any que ocupa el seu lloc amb il·lusió tot i saber que el seu regnat es igual, un dia més o més curt que el del seu dissortat antecessors. Personalment tinc moltes ganes d'enterrar aquest any. Ha estat dolent?. Diria que ha estat de transició, de passar papers, de trànsit, juas juas. El cas es que han canviat i canviaran coses. Al principi t'ho pens malament, més que res per la sensació de no controlar res del que passa. No suporto que prenguin decisions per mi. No suporto que em diguin que m'anirà bé. He après algunes coses que ja sabia teòricament. No és el mateix saber el que pot passar, que que et passi. Evident, no?. I no és agradable tenir la sensació que et donin per amortizat. Una mena de pre-jubilació quan no l'havia demanat. No no estic prejubilat, en tinc 25, però jo ja m'entenc, i si algú necessita saber més detalls, que pregunti.

El cas és que tot passa i de tot se'n surt un si vol sortir-se'n. I que vols fer-hi, som així: desagraits, tenim poca memòria i en general pensem a curt termini. I molts cops sense adonar-te'n, i crec o vull creure que sense mala intenció. El tiempo pone a cada uno en su lugar, ya veremos cuando.

Sobre la intenció inicial i no oblidada d'aquest lloc: 2011 està a punt de començar i en tinc moltes, moltes ganes.

miércoles, 24 de noviembre de 2010

Arcade Fire



És divertit veure com ara la premsa musical ja raja sense embuts d'Arcade Fire. Que si ultraèpics, que si impostors, que si els nous U2 (en el sentit pejoratiu) etc.
La premsa musical té un problema: intenten crear un ídol de masses: això el 99% de vegades no te cap conseqüència, mentre creuen que és seu el defensen de qualsevol crítica, comentari o no adhesió. Quan es fran grans, el clàssic ja no és el que era, etc.

És natural que la gent s'inventi una mena de sentiment de pertenença quan creuen que han descobert alguna cosa. Les llàgrimes d'emoció de molta gent, recordant com estaven sols quan aquells paios mal afaitats van debutar a la sala X.

No és tan natural veure com es van repartint medalles de indie, no indie, ex indie o no se que, com si aquesta etiqueta tingués algun valor. Com el cinema europeu la gastronomia francesa o la puntualitat suïssa.

Serveixi d'exemple una cosa que vaig trobar a la web del País:

Títol: Lo indie era lo indie.
Comencem bé. Etiquetes. Passat. Uf.
Primera frase:
Qué duda cabe que el multitudinario concierto del sábado pasado deArcade Fire en el madrileño Palacio de los Deportes ha supuesto uno de los eventos musicales más importantes de 2010 por méritos propios.

Sembla un article de l'Sport explicant que el Madrid aquest any defensa millor. I ara, esclar, ve el "però".

Sin embargo, para un servidor, la visión que se ha dado del concierto desde los medios ha sido cuanto menos desproporcionada, dejándose llevar en la mayoría de los casos por la euforia del momento. Porque no nos engañemos, señores: una cosa es asumir las simpatías que despiertan los canadienses entre sus incondicionales y otra muy distinta permitir que los árboles no le dejen a uno ver el bosque.

Traducció: que els incondicionals mullacalces estiguin perracos passa, però els altres, els que hi veiem clar...

Pero antes de entrar en materia, permítanme que me remonte a 2005, cuando tuve oportunidad de asistir a dos conciertos de la banda en la gira de presentación de “The funeral” (2004); el primero de ellos en elPrimavera Sound (Barcelona) y el segundo en Paredes de Coura (Portugal), con apenas dos meses de diferencia entre ambos. La impresión que me llevé entonces del grupo fue la de una banda más que prometedora, con una habilidad especial para tocar la fibra del público gracias a una retahíla de himnos de eficacia probada y un directo que derrochaba vitalidad y con la que realmente conseguían contagiar entusiasmo.

Dosi d'inevitable aquellos maravillosos años. Abans si que eren bons, no ara, que....

Vaya por delante que no es mi intención desacreditar el estatus actual de la banda con el ya manido recurso de que "cualquier tiempo pasado antes del mainstream fue mejor".

Et felicito, fill.

Más que nada porque n o ha lugar: con el paso de los años los Arcade Fire no solo han conseguido asentarse como una de las bandas más importantes de su género a nivel internacional, si no que se han mantenido siempre fieles a su particular libro de estilo. Disco a disco han patentado un sonido reconocible, propio e intransferible, desbancando a Primal Scream y Franz Ferdinand como “el grupo indie del siglo XXI” y recibiendo el parabién de vacas sagradas del calibre de Bruce Springsteen o David Bowie. Incluso el propio Chris Martinha reconocido públicamente la innegable impronta de su música en el “Viva La Vida” de Coldplay.

Que pretens treient el nom de Chris Martin per aquí?. I el d'Springsteen?.

Aclarado esto, permítanme enumerar algunos “peros” a su fulminante ascensión al estrellato del rock de estadio. No entraré a enjuiciar su último álbum, “The suburbs” (2010), ya que me ha resultado especialmente antipático. Más que nada porque -lo reconozco- se me atraganta la afectación teatral que vienen acusando desde el exitoso “Neon Bible”(2007), llevando la ornamentación instrumental y vocal (esos coros cada vez más empalagosos) a niveles que se me antojan exasperadamente plomizos. Si a mis razones personales le sumamos un show deslucido por una mezcla de sonido imposible y una escenografía más bien pobre e impropia de un grupo que se caracteriza por su “colosalismo”, comprenderán que un servidor saliera del recinto con una sensación decepcionante. Sobre todo teniendo en cuenta el abusivo precio de las entradas.

Una sensació pot ser decepcionant?.
Un crític musical, ahir


Podriem seguir estirant, frase per frase de l'article. No em sembla especialment escandalós, ni especialment especial. Les revistes especialitzades en van plens. Ignoro com va ser el concert d'Arcade Fire a Madrid, però si que vaig assistir al de Barcelona. Arcade Fire té tics, i cançons una mica fluixes. De vegades l'euforia sembla forçada, però s'enganxa. Tenen un directe potent, i prous hits com per fer-te passar hora i mitja en fiuuuu.

Jo també vaig veure els Arcade Fire l'any 2005, i tenien exactament les mateixes qualitats, virtuts i defectes que ara. S'han professionalitzat, esclar, que porten més de 5 anys vivint d'això. Sento no compartir la decepció del senyor crític. De vegades si que deceben els grups quan els tornes a veure, sobre tot i l'album que presenten es un trunyaco.

Ah!, i enterrem d'una puta vegada el concepte indie, si us plau.

martes, 16 de noviembre de 2010

Estar malalt

De vegades estar bé passar un parell de dies a casa i que les hores passin lentament, dormir més del que has dormit en les últimes dues setmanes, mirar per la finestra etc. Feia temps que no estava malalt, més enllà d'algun encostipat. Llevar-se i notar que no estàs en condicions de fer res, però tampoc prou malament com per patir gaire, llegir, escoltar la ràdio i deixar que passi el dia, glopejant infusions, dieta tova... Tot un ritual. Demà espero aixecar-me prou bé com per reincorporar-me al món. I si no, doncs què hi farem, un altre dia al balneari mental, per dir-ne d'alguna manera.

Perquè si ni així se te'n va l'humor, és que alguna cosa flota.