lunes, 14 de marzo de 2011

Informatius

Arran de les fusions empresarials, sembla que Cuatro i T5 aniran definitivament en la mateixa línia informativa. Gent com el Monegal, Iu Forn i altres denuncien seguidament el tractament-espectacle que es fa de la informació sobre tot a T5. El gust pel succés, pel drama humà, buscant testimonis que no aporten més informació que el pavor, el miedo, las tremebundas consecuencias, etc.

Que té de dolent això?. La crònica de successos no té res de dolent en sí. Forma part, suposo, del que cal explicar. Per mi el problema rau en la manca de visió de conjunt.

Irònicament amb productes com Informe Robinson s'està fent una informació esportiva amb relat, que diuen ara els tertulians. És a dir, partint d'un partit, o d'una jugada, o d'un personatge s'explica alguna cosa que va més enllà. Quin interès té saber que Valdés va estar a prop de deixar el futbol?. Doncs que il·lustra bé al tipus de pressions, mals gustos, i aspectes desagradables que té una professió aparentment idíl·lica. Doncs ja sabem una cosa més del món. Ens hem informat.

Informatius a T5: un mort per aquí, un que tusta la seva dona a un poble no sé on, una explosió de gas, un robatori, uns veïns disposats a superar el guiness de punta de coixí. Conclusió: el món és una successió d'anècdotes que ens afecten més o menys. I com no hi ha punt en comú, no hi ha cap possibilitat de reflexió, més enllà del déu n'hi do i el pobre gent, i sobre tot cap conciència de capacitat d'intervenció ciutadana. L'únic que pot fer una persona en contra de que es mati la gent és no fer-ho. Evident no?. I la corrupció?. I els balanços dels bancs?. Aquí sí que hi podem fer alguna cosa: treure diners del banc. Votar Carmen de Mairena.

Si ho féssim tots?. Adéu paradeta, adéu mitjó. Hosti, s'ha espinyat un autocar del Imserso, quines coses.

martes, 8 de marzo de 2011

Cold, cold ground


Mai acabes de conéixer prou Tom Waits. Ara estic escoltant el tercer de la seva triologia memorable, format per Swordfishtrombones, Rain Dogs i Frank's Wild Years. Es tracta d'un disc força teatral, com adverteix el subtítol. Instrumentalment variat, amb força presència de vents (acordions, trompetes i aquestes coses). Les percussions encara no són picar llantes i pneumàtics, però disten de ser ortodoxes.






La cançó que em té més atrapat, juntament amb l'enorme Way down in the whole (vegeu The Wire) és Cold, Cold Ground.

Tom Waits és infinit, i n'hi ha per tots.


viernes, 11 de febrero de 2011

Ricky Gervais

Ja va bé que de tant en tant hi hagi una sacsejada. El gran Ricky Gervais va comparéixer a la gala dels Globus d'Or i va sortir per la porta gran, a hombros i alhora defenestrat. Difícil, però cert. I que va fer Gervais?. Doncs la funció de l'humorista: posar el dit a a la nafra i retorçar-lo. Fa mal?. T'aguantes. Segurament Ricky Gervais no tornarà a presentar cap gala d'aquest tipus, ni falta que fa.

He estat veient The Office aquests dies. És fantàstica: la vergonya aliena centrada en el cap d'una oficina, pendent de ser el més divertit, la millor persona, el més guapo, el més ocurrent. Emmig del focus. I que ningú l'eclipsi. Un cretí al que estimes i odies.

Tinc ganes de veure Extras. A més en un vol llarg, vaig veure una pel·licula seva Cemetery Junction,
Estarem pendents del que faci el gran, gran RIcky Gervais i el seu company de tinta: Stephen Merrit.

Ricky Gervais et pot agradar o no, però és necessari

lunes, 31 de enero de 2011

Arròs covat


No tot m'acaba de quadrar. El disseny gràfic em queda una mica lluny. Estic una mica fart que últimament tothom tingui trenta anys. O que el públic preferent de gairebé tot tingui aquesta edat. Però el que té de risc, de ganes de trencar algunes normes... Només per això val la pena. Els dibuixos mal fets de Juanjo Sáez (gran El Arte) poden recordar una mica el gran Dr Katz, però aqui la realitat es transforma més, gira. Els objectes canvien de forma segons convingui. La temàtica: perdedors, molt adequada pel moment. I per últim, cal destacar que el format, 10 minuts, majoritàriament per internet etc.
Esperem que sigui la primera pedra

domingo, 9 de enero de 2011

Treme

Bé, fulminada la 1a temporada de Treme, la serie sobre Nova Orleans tornant a ser Nova Orleans després del Katrina i la incompetència de les diferents institucions a l'hora de prevenir el desastre i de donat el cas, gestionar-lo.

El germà desaparegut per un caprici policial, el professor universitari que estima la ciutat més enllà del raonable, i els músics, els indis (no indies no, indis, amb plomes) el mardi gras, i que no hi ha res que funcioni. I aixecar-se cada dia com a acte mig heroic.

Què hi trobareu a Treme?. Molta música. Abundants cameos de músics locals i universals. Després de cada capítol convé mirar els títols de credit i veure qui era aquell paio que cantava tant bé. Exemples: Elvis Costello, o Steve Earle en la categoria de "prou coneguts" i gent com John Boutté, a qui he conegut aquests dies.

Coses que m'han emocionat: La història amb el trombó del gran Antoine Batiste (enorme, enorme, enorme Wendell Pierce, Bunk a The Wire), la lluita pacífica del "Big Chief" (el gran Clark Peterson, a.k.a Lester Freamon) i sobre tot un instant a l'últim capítol: Steve Earle amb una guitarra on s'hi pot llegir This Machine Floats mentre fa que composa això.


This Machine Floats.

miércoles, 29 de diciembre de 2010

L'Estat de l'art

Sempre m'ha fet gràcia això de l'estat de l'art. És una cosa freqüent quan et dediques a la recerca: mirar-te les bases de dades de revistes especialitzades (freaks) i per internet, i si cal patents (uf) i tot. I tot això? Doncs per no repetir coses.

Això es podria aplicar amb més sentit que mai a l'art: que vols fer un disc? Encantat de la vida, però aleshores t'has d'escoltar tots els discos d'un estil similar per garantir que no et repetiràs gaire.

Regalo la idea.

domingo, 12 de diciembre de 2010

Un any que es mor

Metàfora gastadíssima, l'any que es jubila, l'any que ocupa el seu lloc amb il·lusió tot i saber que el seu regnat es igual, un dia més o més curt que el del seu dissortat antecessors. Personalment tinc moltes ganes d'enterrar aquest any. Ha estat dolent?. Diria que ha estat de transició, de passar papers, de trànsit, juas juas. El cas es que han canviat i canviaran coses. Al principi t'ho pens malament, més que res per la sensació de no controlar res del que passa. No suporto que prenguin decisions per mi. No suporto que em diguin que m'anirà bé. He après algunes coses que ja sabia teòricament. No és el mateix saber el que pot passar, que que et passi. Evident, no?. I no és agradable tenir la sensació que et donin per amortizat. Una mena de pre-jubilació quan no l'havia demanat. No no estic prejubilat, en tinc 25, però jo ja m'entenc, i si algú necessita saber més detalls, que pregunti.

El cas és que tot passa i de tot se'n surt un si vol sortir-se'n. I que vols fer-hi, som així: desagraits, tenim poca memòria i en general pensem a curt termini. I molts cops sense adonar-te'n, i crec o vull creure que sense mala intenció. El tiempo pone a cada uno en su lugar, ya veremos cuando.

Sobre la intenció inicial i no oblidada d'aquest lloc: 2011 està a punt de començar i en tinc moltes, moltes ganes.