martes, 16 de noviembre de 2010

Estar malalt

De vegades estar bé passar un parell de dies a casa i que les hores passin lentament, dormir més del que has dormit en les últimes dues setmanes, mirar per la finestra etc. Feia temps que no estava malalt, més enllà d'algun encostipat. Llevar-se i notar que no estàs en condicions de fer res, però tampoc prou malament com per patir gaire, llegir, escoltar la ràdio i deixar que passi el dia, glopejant infusions, dieta tova... Tot un ritual. Demà espero aixecar-me prou bé com per reincorporar-me al món. I si no, doncs què hi farem, un altre dia al balneari mental, per dir-ne d'alguna manera.

Perquè si ni així se te'n va l'humor, és que alguna cosa flota.

viernes, 5 de noviembre de 2010

Dice la gente



He escoltat gràcies a quest gran invent anomenat spotify el disc de Kiko Veneno (dice la gente). Encara no tinc clar si és desl bons o dels normals. El cas és que té alguna cosa, que enganxa una mica. Perquè Kiko Veneno té un magnetisme, faci el que faci. Aquest aspecte de cabronàs amb bon cor, sempre el somriure càustic preparat, i una història personal curiosa, de senyor que aprèn flamenc a estats units.

Personalment tinc la sensació que hi ha qui el considera una mica vella glòria. Va tenir un moment d'esplendor comercial als 90, i en aquesta dècada que acaba ha trepitjat alguns festivals arran de l'èxit de El hombre invisible. El cas es que el Kiko Veneno de 2010 continua sent igual d'interessant, vitalista, cabró, del carrer i totes les coses bones que té la seva carrera de ja més de 30 anys.

De menció especial, la cançó titular, dice la gente, una cosa mig africana que està molt, molt bé.
Porque somos campeones de la suerte

El més semblant que hi ha a Espanya a un clàssic modern?.

jueves, 4 de noviembre de 2010

Per què escrivim

Si no cal escriure. Ningú m'ho demana. No sé de ningú que entri en aquest bloc més que de forma esporàdica. Ni puta falta que fa. Això és una distracció més, com el twitter, el feisbuch, amb algunes diferències notòries, interactivitat, espai per esplaiar-te etcètera.

Ara a més no tinc gaire temps per res que no sigui seguir una rutina més o menys agradable: feina, màster (dels ous) i entrenaments. No cal dir quina és la millor part del dia. Una conseqüència curiosa de tot això és la son. Tinc son fins el migdia, aleshores espavilo prou, llàstima que tingui quatre (quatre) hores de classe, intolerable. Vigília malgastada a totes llums. I després dues hores de nedar i voltar per l'aigua. Opcionalment: cervesa amb els companys. Aquesta variable pot entrar en qualsevol moment del dia.

I si no hi ha gaire res a explicar, hi ha gaire res a escriure?

viernes, 22 de octubre de 2010

Corto Maltese


Un personatge fascinant. Per si algú no el coneix, feu-vos amic seu. Un home lliure. I per què he pensat en ell?.

Aquests dies el president del govern espanyol, senyor zapater, ha fet un canvi de govern i sembla que ha ressucitat per 150è cop en els últims mesos. El paio aquest és un crack caient dempeus. Un estratega de curta volada i amb una gran capacitat per sobreviure. Que no és poc.

I ara diuen que nomena Rubalcaba (el millor polític professional d'Espanya amb la gorra) el seu successor. No ho crec. Aquest tio ha vist que necessita un paraigües. I qui millor?.

I per què el gran Corto?. Fàcil. Una persona que creu que té sort, que veient que no tenia línia de la sort se la va fer ell mateix amb una navalla. Que no s'aparta d'un tiroteig perquè sap que no morirà: encara no ha decidit la data.

A Zapatero li falta la grandesa de mariner lliure de Corto, però en comparteix alguns trets: falta d'escrúpols (perquè Corto sovint és immoral) i confía cegament en la seva sort.

domingo, 10 de octubre de 2010

The power of the dog


Vaig comprar aquest llibre per una espècie de campanya viral. Molta, molta gent en parla. Molta, molta gent el recomana. Boca a boca, o bit a bit. I de què va?. Doncs de revenja, d'odi, de narcos que busquen fer negocis, de polítics que busquen fer negocis i acaben fent negocis amb narcos. De policies que se'ls emboira el cap.

La clàssica lluita home-sistema la protagonitza el senyor Art Keller, que s'allunya força del clàssic home bo. Una prostituta de luxe, un ex-policia mexicà ficat a cap de la màfia mexicana, uns assassins a sou, uns mafiosos italians que pasasven per allà, governs, guerrilla colombiana, corrupció, guerra contra el comunisme (Sandinista!), Opus Dei, i sobre tot algunes idees interessants de fons:




El que tenen els narcos mexicans és: 4000km de frontera amb gairebé 300 milions de nassos. I per altra banda, pactes una mica esgarrifosos, armes a canvi de drogues, drogues a canvi de diners per comprar armes per lluitar contra els mateixos que proveuen drogues a canvi d'armes... Se suposa que s'explica una versió aproximada de la veritat, i fa una mica de por

En castellà: El poder del perro
Autor: Don Wilson
Editorial: Mondadori

miércoles, 29 de septiembre de 2010

La teoria dels bons amics...

Perquè tota mala acció ve d'una mala idea... Si un bon amic t'avisa, mira nano, que això no pot acabar bé igual t'ho penses dues vegades.

Quàntes tragèdies s'haguéssin pogut evitar amb un bon amic? Un amic valent, ferm amb les idees clares?. Si algú hagués dit: Adolfu, que no, que no t'ho has pensat bé. Kevin Costner, que això de waterworld no va enlloc. Michael, que el blanc no t'està bé. Properament a la part que flota

lunes, 6 de septiembre de 2010

Decisions



Prendre decisions és o hauria de ser un privilegi. Al final se suposa que ets un ésser vàlid si ets capaç de meditar, decidir i assumir les conseqüències de les decisions que vas prenent.
Semblarà pueril, però de vegades el millor és...

De moment la única decisió que he pres és que formaré part de la part que flota. Perquè al final tota la resta és merda new age. O hippy-empresarial, que és pitjor.